Aquesta és la primera part d’un relat de sis dies de cicloturisme per la ruta Pirinexus, un viatge que m’ha portat des de Girona fins al cor dels Pirineus i de tornada al Mediterrani. Dia a dia, el paisatge s’anava transformant, passant de les muntanyes i els boscos frondosos als tranquils pobles francesos, els camps de vinyes i les platges banyades pel sol.
Aquest text és molt més que un simple diari de viatge: és una col·lecció de moments i reflexions, de troballes i descobriments, de connexions profundes amb la naturalesa i amb la història. Si alguna vegada has somiat recórrer aquests llocs en bicicleta, aquí tens un avançament del que t’espera en aquesta aventura única. Et dono la benvinguda a la Pirinexus.
El viatge ha començat a Girona, un enclavament vibrant i un destí ciclista per excel·lència. Aquest punt de partida ofereix un entorn replet de vida ciclista i de racons de gran bellesa. És important tenir en compte que recentment han modificat la normativa del centre de la ciutat per als ciclistes, i en molts trams cal baixar de la bici i continuar caminant.
He sortit de Girona cap a Olot, seguint la via verda del Carrilet I. Aquest antic traçat ferroviari, gairebé sense desnivell, és perfecte per a un dia de pedaleig tranquil. Els últims dies ha plogut bastant i el paisatge ara és espectacular: el riu baixa carregat i la verdor t’omple la vista. He començat aquest viatge amb molta il·lusió, i encara que els propers dies amenaça pluja, el sol m’ha acompanyat, i per a algú del nord com jo, això ja és un luxe.
La meva sortida s’ha retardat una mica; entre l’esmorzar, una volta pel barri vell i una visita ràpida a la catedral, no he aconseguit posar-me en marxa fins a després de les 12 h. Amb tot, he anat relaxada, conec aquesta via i sé que és fàcil i còmoda, la qual cosa m’ha donat confiança per gaudir del camí.
He parat tard per dinar al costat de la via verda, i, per casualitat, m’he trobat amb la Najat, una companya de SoyCicloviajera. Ella anava en sentit contrari, amb un grup de ciclistes en bicicletes adaptades, i hem xerrat una estona sobre l’accessibilitat de la ruta i l’important que és un bon paviment per als qui porten aquest tipus de bicis. Una xerrada breu però que m’ha deixat pensant la resta de la tarda, una reflexió bonica sobre el que significa fer el camí accessible per a totes les persones.
La tarda ha transcorregut sense sobresalts. És dissabte, i la via és plena de famílies; és genial veure els més petits fent les primeres pedalades en un lloc segur i acollidor. A mesura que avançava, he anat saludant altres ciclistes i vianants, adoptant el típic «adeu» de la regió en lloc del meu habitual «buenas». La resposta càlida de la gent m’ha fet sentir benvinguda.
El recorregut ha passat per pobles preciosos com la Cellera de Ter i Amer, i la Rectoria de Sant Miquel de Pineda. Pel camí hi ha petites cascades i gorgs amagats que et conviden a fer parades ràpides per gaudir d’aquests racons. De camí a Olot, el paisatge volcànic que envolta la ciutat és impressionant i té un toc molt especial: he gaudit de la golden hour mentre la lluna ja m’acompanyava.
Finalment, he arribat a Olot i he utilitzat el planificador de la web per buscar allotjament. He trobar l’hotel La Perla, i quan hi he arribat, sorpresa!, m’han fet un descompte especial per estar recorrent la Pirinexus.
Consell del dia: Encara que la ruta no presenta un desnivell significatiu, els 69 quilòmetres es poden fer llargs si no es planifiquen bé les parades. El meu consell és sortir d’hora, agafar-se descansos i gaudir del recorregut sense presses.
Dues coses importants que cal fer abans d’emprendre la marxa: prendre un bon cafè i fer un volt pel centre d’Olot, per veure’l de dia i notar l’ambient local. M’han sorprès els bonics edificis que té la ciutat. L’he percebuda com una ciutat molt agradable.
Avui el recorregut m’ha portat a dos ports de muntanya: Coubet i Santigosa per la N-260, una carretera molt tranquil·la i plena de ciclistes. És diumenge i es nota. La carretera està asfaltada, i la pujada, encara que sigui llarga, és suau. A mesura que avanço, gaudeixo del paisatge, que va canviant i es fa més ampli i impressionant. Amb el sol picant fort, la pujada se sent a les cames, però l’aire fresc i les vistes ho compensen.
En arribar a Sant Joan de les Abadesses, he fet una parada obligada. He aprofitat per fer una passejada pel barri antic i seguir la ruta del Secret de Sant Joan de les Abadesses, que recorre els llocs més emblemàtics, plens d’història. El monestir al centre del poble imposa i, a més, m’he regalat una bona botifarra en un dels restaurants de la plaça, una recompensa perfecta!
Des de Sant Joan, he continuat per la via verda cap a Sant Pau de Segúries. És un tram còmode i molt ben senyalitzat, que et permet gaudir de l’entorn sense presses. En travessar la carretera general, m’esperava una pujada més, que m’ha portat fins a Camprodon. Aquí, el paisatge comença a mostrar les característiques de l’alta muntanya i l’aire és tan pur que cada respir és vivificant.
A Camprodon, he fet una pausa al costat del riu Ritort, el so relaxant del qual convida a detenir-se i gaudir. He buscat un dels totem selfies que estic col·leccionant al llarg de la ruta per al meu àlbum de viatge; s’ha convertit en un joc dins del viatge. Cadascun té una vista diferent i aquest en particular és com una postal per emmarcar.
De Camprodon a Molló, la carretera m’ha portat a poc a poc cap a terrenys de muntanya. La senyalització indica ja la direcció cap al coll d’Ares, la meva meta per a demà. He decidit pujar una mica més i fer nit al refugi d’Espinavell, un poblet prepirinenc. En arribar, m’esperava un sopar casolà que, després de la jornada, me n’he llepat els dits, i el silenci de les muntanyes m’ha embolcallat en una calma profunda. A més, sorpresa! Com que estic fent la Pirinexus, m’han fet un descompte al refugi, detalls que fan el viatge una mica més acollidor.
Consell del dia: Dormir a Molló o Espinavell fa la jornada una mica més exigent, però val la pena per dividir la pujada fins al coll d’Ares. Així, els últims 15 quilòmetres, que són els més durs, es poden fer amb energia i frescor l’endemà, i el paisatge d’alta muntanya fins al cim és la millor recompensa.
Quina delícia ha estat despertar-me entre muntanyes, amb l’aire fresc i un esmorzar casolà i local que m’ha reconfortat des del primer moment. Apunto aquest petit poble com un lloc al qual, sens dubte, tornaré en el futur. El repte del dia han estat 15 quilòmetres de pujada des de primera hora i, abans del migdia, ja estava coronant el coll d’Ares, un port dels Pirineus modest, a 1.503 m sobre el nivell del mar. Aquest pas cap a França té una història profunda, ja que va ser un camí de fugida cap a l’exili durant la Guerra Civil espanyola. En el punt més alt, un monument commemoratiu recorda les persones que van creuar aquestes muntanyes per buscar refugi.
Viatjar en bici em permet descobrir aquesta història i aturar-me en cada lloc per absorbir-la. Aquest ritme pausat em deixa espai per apreciar cada detall, i m’encanta aquesta calma que em va regalant el viatge.
El cel serè em deixa unes vistes impressionants, i no he pogut resistir-me a aprofitar el totem selfie del lloc per emportar-me un altre record d’aquesta etapa. He fet una pausa a les taules de pícnic i he acabat xerrant amb altres viatgers i treballadors de la zona. Moments com aquest donen veritable sentit al camí.
La baixada cap a França ha estat un dels millors moments del dia: el premi després de la pujada. Portar un paravents a mà ha estat una bona decisió, perquè el vent era fort i, després d’alguns quilòmetres, he agraït tenir alguna cosa per abrigar-me. Quin luxe ha estat sentir l’aire a la cara i la llibertat en cada revolt.
El primer poble francès al qual he arribat és Prats de Molló, on m’he aturat a gaudir d’un cafè i un croissant. Quina delícia! La jornada ha continuat amb la tranquil·litat de saber que el més difícil ja estava fet, i el que quedava era simplement gaudir del recorregut. He creuat un parell d’encantadors pobles de la comarca del Vallespir, avançant a poc a poc, observant cada detall. En un forn, he comprat una baguet i embotit, i m’he assegut al sol per degustar el menjar francès. He continuat rumb a Ceret, on aquesta vegada he arribat una mica més aviat.
He tingut temps per instal·lar-me, dutxar-me i sortir a passejar, cosa que he aprofitat per explorar aquest encantador poble, famós per les cireres.
Consell del dia: Encara que avui sentis que pots avançar més, recorda que ets a la meitat del viatge i portes dues jornades intenses. Regala’t una tarda tranquil·la, gaudint del ritme relaxat i la calma que t’ofereix aquest lloc, sabent que demà t’espera un altre repte.
I fins aquí les tres primeres etapes d’aquest viatge a través de la Pirinexus. Més endavant, continuarem amb l’altre meitat del viatge!
Per a més informació sobre la ruta Pirinexus, consulteu aquest apartat del nostre web: Ruta Pirinexus
Nota: Aquest text és una traducció de la versió original en castellà, per la qual cosa algunes expressions podrien diferir lleugerament. Si preferiu llegir el text original en castellà, podeu fer clic en el següent enllaç: Versió en castellà
