fbpx

Aigües mineromedicionals

Amer i Santa Cristina d'Aro (via verda del Carrilet I i II)

Durant la segona meitat del segle xix, l’encreuament de les visions romàntiques de la ruralitat i de la preponderància de les concepcions higienistes va situar les fonts i les seves aigües mineromedicinals al centre d’un nou paradigma de salut. A les aigües mineromedicinals se’ls atribuïen tota mena de propietats terapèutiques i la gent de ciutat, sobretot la benestant que s’ho podia permetre, es desplaçava amb tren al camp per prendre-se-les. En els casos més reeixits, l’afer esdevenia un fenomen popular i promovia la construcció de restaurants o balnearis, o bé l’aparició i consolidació de colònies d’estiueig.

Dificultat Mínima

Transport Peu o bicicleta

Tipus de secret Paisatge industrial

1.Diada germanor de l’escolania de Mercadal a la Font d’Amer (1956). Fons Martí Massafont Costals. CRDI. 2. Tren especial per l’aplec a Santa Cristina d’Aro. RDI, Fons Salvador Crescenti Miró 3. Restaurant de la Font Picant de Santa Cristina d’Aro (1965 – 1969). AMSFG, Col·lecció Municipal d’Imatges. Autoria: desconeguda. 4. Amer Palatín. Arxiu particular 5. Viatgers al baixador de la Font Picant de Santa Cristina d’Aro, el dia del darrer viatge del tren de Sant Feliu (1969). Fons Juli Torres – Maria Concepció Tor. CRDI.

 

Com una baula més d’aquest fenomen, durant la darrera dècada del segle xix es van dur a terme les anàlisis químiques de les aigües de les fonts picants d’Amer i de Santa Cristina d’Aro. Era el primer pas per a la seva comercialització, que va arrencar entre el 1903 i el 1907, com a Aigua Amer Palatín (Amer), i de Penedes, de Salenys i de Ben-Lloc (Santa Cristina d’Aro). L’aigua, convertida en negoci, va atraure algunes inversions que van promoure la construcció d’espais d’oci i salut. S’hi va fer un hotel balneari (Amer), un restaurant (Santa Cristina d’Aro) i, en tots els casos, es van condicionar i millorar els entorns de les fonts, de tal manera que van esdevenir no només un reclam per a les classes benestants, sinó també un focus d’atracció per a les classes populars.

Per aquest motiu, els impulsors dels ferrocarrils d’Olot a Girona i de Sant Feliu de Guíxols a Girona no van dubtar a disposar o millorar uns baixadors allà on hi havia les fonts més reconegudes i a dinamitzar-ne els terrenys adjacents per facilitar l’establiment d’equipaments que galvanitzessin la salut física i espiritual dels que hi acudien. A la vegada, es va fomentar l’interès per l’estudi dels llocs, l’excursionisme i l’esport, i es va consolidar un nou imaginari espacial, més enllà dels centres urbans. L’oci de balneari també va representar una oportunitat per a la població local, que va poder fer nous negocis i ampliar els horitzons laborals.

Els baixadors de la Font Picant, tant el d’Amer com el de Santa Cristina d’Aro, van acomplir llargament la doble funció terapèutica que se n’esperava, la que els proporcionaven les aigües que fluïen de les fonts i la que hi afegia la socialització en un entorn llargament idealitzat.

Font Picant d’Amer

El 1903 el metge Agustí Pi i Gibert va iniciar l’explotació de les aigües de la Font Picant d’Amer. Va establir una planta embotelladora a la vora del Brugent i, per animar la venda del producte, va emprendre una potent campanya publicitària. La campanya es fonamentava en el resultat de les anàlisis químiques de les aigües, que havia dut a terme un laboratori molt prestigiós, que es donaven a conèixer a través de cartells d’una elevada qualitat estètica, a imitació del que havien fet els promotors de les millors aigües minerals franceses.

Al voltant de l’explotació de l’aigua va planificar, també, el desenvolupament del territori proper a les fonts amb la construcció d’una urbanització i d’un hotel balneari (1926), als quals s’accedia des del baixador del ferrocarril, que va ser remodelat perquè servís per als nous objectius de qualitat i modernitat.

Les classes benestants i la petita burgesia s’hostatjaven a l’hotel balneari, bevien l’aigua embotellada i es tractaven amb pràctiques hidroteràpiques. S’hi celebraven aplecs, balls i partits de futbol, tot promogut per la direcció de l’establiment. El lloc també el freqüentaven les classes treballadores, que s’abastien d’aigua per a l’ús domèstic mentre s’esbargien a l’àrea de pícnic. Després de la guerra civil, l’hotel balneari de la Font Picant no va recuperar mai l’antiga esplendor i l’activitat va decaure fins al tancament, el 1964.

Ventall publicitari de l'Aigua d'Amer Palatín

Ventall publicitari de l’Aigua d’Amer Palatín. Arxiu Antoni Domenech

Font Picant de Bell-lloc

El 1895 els promotors del Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona van obrir un restaurant al baixador de la Font Picant, a Santa Cristina d’Aro. La posada en marxa d’un restaurant al baixador, així com la millora de l’entorn de la font i la plantació de plataners per fer més agradable l’estada, formava part d’una política conscient que perseguia posar a l’abast de les classes populars de Sant Feliu de Guíxols —els bitllets de tren econòmics hi tenien un paper fonamental— un oci saludable per al cos i l’esperit.

En paral·lel, una altra companyia, Palahí & Cia., es va proposar la comercialització de les aigües de Salenys i va construir un edifici-magatzem a tocar del baixador per tal que l’aigua embotellada sortís per ferrocarril cap als principals centres de consum (1914).

La progressiva millora en la xarxa pública d’abastament d’aigua potable i les transformacions socials derivades de nous models d’oci i vacances van dur l’entorn de les fonts cap al declivi i el cessament de l’activitat, després de la Guerra Civil.

Tren especial per l'aplec a Santa Cristina d'Aro

Els dies d’aplec es feien trens especials perquè el nombre de passatgers era excepcional, normalment eren trens mixtos amb passatgers i mercaderies. Darrera les locomotores apareixen les caixes apilades de l’aigua de Salenys (1950-1965). RDI, Fons Salvador Crescenti Miró

Cartell publicitari Aigües de Salenys

ARCA La Veu de Catalunya, diuemnge 11 de juliol de 1926

Serveis turístics