fbpx

El carrilet i la guerra civil

Via verda del Carrilet II. Girona, Cassà de la Selva, Llagostera, Santa Cristina d'Aro, Sant Feliu de Guíxols

Confiscació, revolució i depuracions al ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols (1936-1939)

El ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona va ser posat en servei el 1892. Es tractava d’una iniciativa privada, com gairebé tots els ferrocarrils que es van construir a Catalunya. Els seus promotors van ser els comerciants i els industrials de Sant Feliu, en un moment en què el negoci de la recol·lecció i transformació del suro els feia guanyar molts diners. Durant un temps, el petit ferrocarril, de 39 quilòmetres de longitud, va servir els interessos econòmics i socials de les comarques que travessava. Ben aviat, així que els transports per carretera van millorar les seves capacitats, li van fer una competència ferotge que l’amenaçava amb fer-lo desaparèixer. Però els problemes no li venien només de la carretera. La inestabilitat política i social es traduïa en un conflicte permanent entre els treballadors i els patrons de l’empresa del ferrocarril.

Dificultat Mínima

Transport Peu o bicicleta

Tipus de secret Paisatge industrial

1 i 2. Acomiadament a l’estació de Sant Feliu de Guíxols dels milicians al front d’Aragó, després de la col·lectivatització de la companyia (1936). AMSFG. 3. Barrera pas a nivell a Santa Cristina d’Aro. AMSFG. 4. Grup de treballadors descarregant grava a les instal·lacions de manteniment del ferrocarril (Girona, 1935). Fons Salvador Crescenti Miró. CRDI. 5. Dos homes enfilats en una locomotora a l’estació de tren de Girona (1920). Col·lecció l’Abans de Girona. CRDI.

 

Els esdeveniments que tenien lloc en la vida política espanyola, duts al paroxisme per la revolta dels militars feixistes del 18 de juliol de 1936, que va iniciar el trist i sagnant període de la Guerra Civil, van tenir un reflex immediat, agut i decisiu en la companyia del tren de Sant Feliu.

El 23 de juliol, l’alcalde de Sant Feliu, Francesc Campà, va confiscar el ferrocarril en nom de l’Estat i en va desposseir els legítims titulars per traspassar-ne la gestió als obrers. Els obrers es van organitzar en comitès que, d’una banda, mantenien contactes amb els comitès d’altres empreses confiscades a la ciutat de Sant Feliu i, de l’altra, també amb els comitès de les altres empreses ferroviàries confiscades arreu del bàndol republicà.

La gestió obrera del ferrocarril, però, va topar ben aviat amb tot de contratemps que van dificultar la bona marxa del tren. La falta de carbó i de recanvis, la manca de diners per pagar les despeses d’explotació —agreujada per la decisió, que van prendre els sindicats ferroviaris, d’apujar el sou de tots els agents— i el llibertinatge dels viatgers, que sovint no pagaven el viatge o el transport de mercaderies, van dur l’empresa col·lectivitzada a una situació d’extrema precarietat. Cal afegir-hi els treballadors que van haver d’anar al front, sense que se’ls pogués substituir. Malgrat tot, el tren va funcionar fins al 25 de gener de 1939, pocs dies abans que l’exèrcit nacional ocupés Girona i Sant Feliu.

Acabada la guerra, els que s’havien passat al bàndol nacional, retornats a Sant Feliu, van passar comptes amb els que consideraven responsables d’haver-los arrabassat la companyia del ferrocarril. Van jutjar la conducta de tots els treballadors de la plantilla, que va concloure amb la depuració de trenta-nou del centenar de persones que hi treballaven. Dinou treballadors van ser expulsats definitivament i set, a més, denunciats. Entre els denunciats, un va morir a la presó, un altre va ser posat en llibertat sense càrrecs i cinc van ser condemnats en consell de guerra sumaríssim a dotze anys i un dia de presó. Durant la primavera de 1939, la companyia va incorporar una vintena de nous treballadors, contractats entre els «de probada honradez y solvencia moral, adicto[s] al actual régimen y sin antecedentes de ninguna clase».

 

Estació de Girona
Les estacions de Girona acollien trens que provenien dels quatre punts cardinals. Hi feien parada els que venien d’Olot, els que venien de Barcelona i de França, i els que venien de Sant Feliu. Hi havia, a més, tallers i dipòsits de locomotores. Com que era un nus de comunicacions, i un centre metal·lúrgic on es podien fabricar o adobar armes, el complex de l’estació va esdevenir un objectiu dels raids aeris de l’aviació feixista. Així, l’1 de febrer del 1939 els bombarders que provenien de Mallorca van deixar caure la seva càrrega explosiva sobre les instal·lacions ferroviàries. Tanmateix, a causa de la poca precisió dels artillers, les bombes no van danyar el ferrocarril, sinó diferents immobles propers a la plaça del Carril (avui, del Poeta Marquina) i a la carretera de Barcelona, especialment, l’edifici de les Germanetes dels Pobres, amb el resultat d’una dotzena de persones mortes.

Estació de Cassà

La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, per la seva característica portuària i revolucionària, va viure l’episodi de la Guerra Civil amb una especial intensitat. Per sostreure’s de les diferents violències que patia la ciutat, l’octubre de 1937, el comitè obrer que gestionava el ferrocarril va decidir  traslladar-ne la seu social a Cassà de la Selva.

Els obrers havien confiat en l’antic secretari de la companyia, Josep M. Saura, perquè dugués l’administració del tren. Saura, que havia estat alcalde de Sant Feliu per la Lliga Regionalista durant el Bienni Negre, va ser empresonat per les milícies antifeixistes l’octubre de 1936 i, posteriorment, alliberat pels ferroviaris. No es coneixen els motius que van dur Saura a col·laborar amb el comitè. El fet és que el seu paper, decisiu en la custòdia i salvaguarda de la documentació de la companyia del ferrocarril durant el període col·lectivitzador, quan les oficines es van traslladar a Cassà, va costar-li l’expulsió de la feina, una vegada acabada la guerra, i el fet d’haver-se d’enfrontar a un consell de guerra sumaríssim, del qual va ser absolt.

La voladura del pont de la riera Verneda

A mesura que l’exèrcit nacional s’acostava a la frontera amb França, es va fer imprescindible prendre mesures radicals per entorpir-ne l’avanç, per facilitar l’èxode dels que havien decidit exiliar-se. Llavors, es va procedir a dinamitar ponts i túnels de carreteres i ferrocarrils. Girona va ser, de llarg, el territori amb més danys, amb gairebé quatre-cents ponts destruïts. Entre tots aquests, s’hi comptava el pont del tren de Sant Feliu sobre la riera Verneda, al terme de Cassà de la Selva.

La línia de Sant Feliu contenia un nombre discret d’obres de fàbrica, totes d’escassa ambició. El pont sobre la riera Verneda es componia d’un tauler metàl·lic de bigues d’ànima plena, suportats en els estreps i en un pilar central, també metàl·lic. Per l’escassa complexitat de l’obra, la seva reconstrucció després de la guerra hauria hagut de ser cosa de dies, però les grans caresties de tota mena que patia el país van retardar-ne la reconstrucció gairebé un any. Durant aquest temps, els viatgers havien de baixar del tren, que s’aturava abans del pont, travessar la riera per una passera provisional i pujar en un altre tren, que els esperava a la riba oposada.

Estació de Llagostera

L’estació de Llagostera i la de Cassà eren les més importants de la línia, després de les de Sant Feliu i Girona. L’estació era un petit cosmos que regia el cap d’estació —ell hi vivia amb la seva família— acompanyat de factors, capatassos i peons. Gestionaven el pas dels trens, de les persones i de les mercaderies.

Des de principis dels anys trenta del segle xx, el cap d’estació de Llagostera era Joan Mir. Mir, com d’altres empleats de la companyia, havia assumit un compromís polític que l’havia dut a representar Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament. Durant la Guerra Civil va fer de regidor, al costat de Jaume Vila Soteras, que en va ser alcalde. L’ensulsiada de la República el va dur a l’exili, el 1939. Va establir-se prop de Perpinyà.

El 1966 va demanar el passaport per poder tornar a Llagostera, però li va ser denegat pel fet que els informes de la Guàrdia Civil el responsabilitzaven de la crema de l’església i de l’assassinat de mossèn Ramon Carbó. Una acusació, d’altra banda, que no tenia cap fonament, perquè durant la instrucció de la causa general, el 1940, no s’havia aconseguit aclarir els responsables del crim.

Pas a nivell de Penedes

Les tropes franquistes, en el seu avanç cap a Sant Feliu de Guíxols, van trobar que les forces «retardadores» republicanes havien fet saltar pels aires el pont de la carretera, a Penedes. Per mantenir l’avanç, el destacament, que duia per nom Flechas Verdes, va progressar per l’esplanació del ferrocarril, a la qual va accedir pel pas a nivell de Penedes, i no la va abandonar fins a la Font Picant, a tocar de Santa Cristina i a les envistes de Sant Feliu. Provenien del Vallès, on havien ocupat Hostalric el dia 2 de febrer, i havien pres Llagostera el dia 3. El batalló Flechas Verdes estava constituït per soldats espanyols i italians, comandats pel coronel Emilio Battisti, i havia estat organitzat expressament per a l’ofensiva de Catalunya. El fet és que el pas dels vehicles militars pesants va deixar en molt mal estat la via, que va haver de ser reparada pels treballadors del tren abans que pogués tornar a circular, a partir del 16 de febrer de 1939.

Estació de Santa Cristina d’Aro

El matrimoni format per Joana Calzada i Jaume Purtés vivia a l’estació de Santa Cristina d’Aro. Eren, respectivament, la guarda del pas a nivell i el cap d’estació. Havien nascut a Sant Feliu de Guíxols a les acaballes del segle xix i havien entrat a la companyia del ferrocarril, primer ell, el 1918, i després ella, el 1927. El ferrocarril pagava uns sous molt baixos, però per als caps d’estació i per a les guardes els representava un habitatge gratuït i la possibilitat de disposar d’un hortet, un complement gens menyspreable a mesura que la crisi econòmica es va agreujar a la comarca i, més endavant, pels estralls de la guerra.

Joana Calzada va ser l’única dona expedientada i expulsada del ferrocarril, el 17 de desembre de 1940. Els càrrecs que es van proposar en la seva contra se centraven, únicament, en les opinions anticlericals que, segons sembla, regalava a tots els que les volien escoltar. Però el que més va pesar en la resolució que va prendre la companyia sobre ella va ser la significació política del seu marit, el cap d’estació Purtés, que havia representat la UGT al consistori de Santa Cristina durant la Guerra Civil, i que amb l’arribada de les tropes de Franco havia estat detingut per la Guàrdia Civil. I, perquè quedés ben clar, al seu expedient de depuració s’escriví: «apoyó a su marido».

Estació de Sant Feliu de Guíxols (1)

Els treballadors del ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona van fundar el seu primer sindicat el 1919. Durant una bona colla d’anys, el col·lectiu laboral es va mantenir voluntàriament al marge de les posicions maximalistes i va negociar amb la companyia les millores laborals, a mesura que la legislació les establia.

Tanmateix, no va poder sostreure’s a l’ambient general i, el 1931, va adscriure’s en bloc a l’anarquista Federación Nacional de Industrias Ferroviarias (FNIF), de tal manera que va adoptar l’acció directa com a mètode de confrontació amb els patrons. El resultat va ser una gran tibantor en el marc d’una profunda crisi que afectava el país, i d’una manera especial la comarca i, naturalment, el ferrocarril. Després dels fets d’octubre de 1934, la unitat sindical es va esberlar i una fracció majoritària de treballadors va decidir acudir als jurats mixtos per negociar amb l’empresa. Tanmateix, el xoc entre patronal i treballadors no es va aturar, sinó que va augmentar fins que el 26 de juny de 1936 van declarar una vaga de braços caiguts. Al front del sindicat del ferrocarril hi havia, des del 1934, Emili Fontanella. Al capdavall, Fontanella presidiria el comitè obrer durant el període de col·lectivització, per la qual cosa, acabada la Guerra Civil, seria expulsat de la companyia, jutjat en consell de guerra sumaríssim i condemnat a dotze anys i un dia de presó, tot i que, com en el cas dels altres ferroviaris condemnats, se li va commutar la pena i aviat va aconseguir la llibertat condicional.

Estació de Sant Feliu de Guíxols (2)

Jaume Lladó va ocupar el càrrec d’enginyer en cap de l’explotació del ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona entre els anys 1918 i 1958. Tota una vida. Com tants altres enginyers, Lladó manifestava que preferia l’acció a la política. Però no li va ser possible evitar-la quan, a més d’exercir la faceta tècnica del seu càrrec, va haver de defensar els interessos dels patrons davant de les reclamacions laborals que els feien els treballadors.

Com a conseqüència d’aquest paper d’oposició i fre a les demandes laborals, els treballadors van acomiadar-lo de manera fulminant quan, el 23 de juliol de 1936, després que l’alcalde Francesc Campà hagués proclamat la confiscació del ferrocarril en nom de l’Estat, aquests van assumir el control de l’empresa.

 

Serveis turístics